La crisi com a conseqüència

Tal vegada pensau que m’he equivocat en el títol i que el que volia escriure era sobre les conseqüències de la crisi, idò no, el que vull és escriure sobre el que ha originat la crisi que estam patint, la crisi primigènia, la vertadera i antiga crisi.

Des d’aquest punt de vista vull afegir que no podem parlar ara de crisi com si res, diria que quasi no hi tenim dret. En tot cas crec que hauríem de parlar d’una reacció a la crisi original que fa dècades estam vivint.

Als anys 60 s’inicià a tota espanya i ben especialment a Mallorca una crisi fonda, positiva perquè ens permeté guanyar molt en poc temps, però crisi en definitiva perquè ens feu canviar el nostre estil de vida i fins i tot la nostra escala de valors. Valgui dir aquí que la majoria de canvis varen ser positius com explicaré, tot i que l’ús que després n’hem fet no sigui sempre bo i ens hagi llançat al racó del qual no en sabem sortir.

El ball no fou més expressió de festa i alegria, no, el ball com tantes coses es mercantilitzà i es ballà davant els estrangers que acompanyaven el ritme d’una “Mateixa” cridant allò de “olé olé torito” mentre mostraven una pandereta amb una gitana faralae aferrada al cuiro de l’instrument. Negàrem a això el nom de crisi i ho denominàrem “economia de mercat” i érem capaços de ballar somrient! La veritat és que això ens permeté anar canviant una vida que a Mallorca moltes voltes havia estat miserable per altra un poc més digna. Al final l’ús i l’abús ens empenyeren a conservar el folklore com una peça de museu perquè perillava de valent. El que s’usava i s’usa no és el ball de bot sinó altre tipus de música que ens son ben alienes.

Les famílies no s’alliberaren d’aquests canvis, i al cap de poques dècades una de les principals despeses socials fou la creació d’asils eufemísticament anomenats “Residències de Tercera Edat”, i també de guarderies amb altre eufemisme “Escoletes de 0 a 3 anys”. O sigui, que quedi clar, el nou tipus de societat econòmica exigia molt, moltíssim, forçant a que els dos membres de la família haguessin de fer feina per poder comprar una casa, i així i tot pagar-la amb una hipoteca que els fermà pràcticament de per vida. Amb molt de pesar a les nostres cases els vells i els infants començaren a fer nosa. A això no ho anomenarem crisi sinó “desenvolupament econòmic”. No, el vellet a la residència no ho anomenà de cap manera, sols plorà l’abandó dels seus fills i l’infant aprengué a créixer surat per mans alienes. Un grau més de prostitució vengué quan començarem a gastar molt més del que guanyàvem i comprarem molt més del que necessitàvem... “bombolla immobiliària” crec que ho anomenarem, no?

El que fins feia poc havia constituït un patrimoni comú: el paisatge, el territori, les muntanyes, les cales i els conreus, es convertí de sobta en terreny particular, aparegueren els cartells barrant el pas i es començà la venda i destrucció del que poc abans semblava de tots.

A això no ho anomenarem crisi, sinó “bum turístic”, ens feu tornar rics, però perdérem la bellesa venent-la.

En poc temps les famílies incorporaren la possibilitat del divorci, i com que sonava lleig ho anomenarem “separació matrimonial”, encara que no és el mateix. Suposà un avanç en quan permetia una vida lliure de l’aparença en els casos en que el matrimoni era inviable. La societat civil s’avança en aquest cas a la religiosa i ho va fer bé, es rompia d’aquesta forma no -el jou suau- que l’Església beneeix en el matrimoni, sinó el pesadíssim jou del sotmetiment o fins i tot de la violència. El problema vengué quan incorporarem també la irresponsabilitat com a modernitat a l’hora de formar les parelles, i amb una alegria immensa formàrem “famílies” abocades de bon començament al fracàs. També creguérem, no en mancaria d’altra, que la llibertat personal passa per damunt qualsevol altra consideració, i així incorporarem també el moderníssim avortament que ens permetia sexe irresponsable, no fou ja un avortament dramàtic, sinó una acció mecànica que m’eximia de la responsabilitat en les relacions sexuals . Sí, també en aquest cas li canviarem el nom per “interrupció voluntària de l’embaràs” que mira que ja son ganes de parlar embullat!!. A això de cap manera ho catalogarem de crisi, ho anomenarem “progrés de les llibertats individuals” i “drets de la dona”.

Les tradicions religioses que havien vertebrat la vida de poble durant segles foren també oblidades, aparegueren les esglésies buides després de suportar amb sofriment agònic els temps horrorosos del Cumbayà i guitarra que encara avui continuen assassinant la dignitat de la litúrgia. Sorgí tot això de l’intent santíssim de posar al dia la vida de l’Església, però l’actualització no volgué entendre que hi havia límits que no es podien traspassar i ens llançarem a una folla carrera darrera la mundana modernitat . A això ho anomenarem “Modernitzar l’Església”, eufemisme de lletjor i bogeria, Quin horror! sabem també que el nom que li esqueia era ja, en aquell moment, el de crisi.

Finalment tot ha passat, el canvi crític ens ha deixat una societat recolzada sols en el tenir i en el poder. Adoram els diners oblidant la vida, donam l’esquena a Déu embarcats en la idolatria, pensam en posseir oblidant el gust de viure. Ho hem jugat tot a una carta i hem perdut. La crisi, la vertadera crisi venia de molt enfora.