Un temps de pas

Aquests dies de quaresma solen ser freqüents en publicacions eclesiàstiques els articles que podríem denominar de “tòpics quaresmals”. Paraules com: penediment, perdó, superació, creixement, solidaritat, missa, justícia, veritat, alegria, esperança, amor, llibertat... i un llarg etc. de mots que es barregen de forma un tant irresponsable, i quasi sempre en to sempre aspra, com si ens els diguessin renyant-nos.

Al llegir la primera línia d’aquests escrits un sempre te la sensació d’un “deja vou” és a dir la desagradable percepció d’haver llegit el mateix, moltes, moltíssimes vegades, com un etern mite de Sísif en el qual en lloc de pujar la pesadíssima roca ens obligassin a llegir perpètuament el mateix text quaresmal.

Canvia (i encara no sempre), el signant de l’article i també el rang, alguna vegada és un bisbe, altres un prevere, d’altres encara algun seglar especialment compromès, singularment pesat... tots venen a dir el mateix, tot avorreixen igual. La pregunta es evident... Perquè escrivim de forma tan grisa i en tonalitats tan fosques?, Perquè repetim els mateixos mots, idèntiques expressions, semblants continguts any rera any? Perquè renyam o feim por? No està la Pasqua darrera d’aquest temps de pas? No ens espera el Déu de l’Amor?

Em farta molt aquest continu afany catequètic de la repetició penitencial, aquest deler de dir el mateix una i altra vegada, aquesta pesadíssima llista de tòpics que no diuen res de nou, que sempre son allà mateix, especialment, sobretot, en l’antipàtic temps de quaresma. Per cert, el que més em fatiga son sobretot els pregoners quaresmals, les “Jaies Coremes” a les que em referiré un poc més avall. Cansat el tema! Supòs, si me permeteu la broma, que la penitència quaresmal està en el fonament d’aquest desassossec, sembla com si un pogués sentir encara la veu d’antics confessors que a cau d’orella et posassin una terrorífica penitència després de confessar un pecatot dels més negres:

Llegiràs d’ara endavant tot el que s’escrigui damunt la quaresma fill meu

Ai Senyor, i... això... no m’ho pot canviar per anar a Lluc a peu i descalç??

No fill, l’has feta grossa i l’has de pagar!

El conhort, o al manco una part important d’ell es desprèn del fet que la quaresma és sobretot i part damunt tot un temps de pas que ens ha de conduir cap a la definitivitat del temps Pasqual, a la Vida que a partir d’una tomba buida trenca, ja per sempre, el reialme de la mort. La quaresma és la preparació per a la Vida, la Vida és l’estat definitiu. Repetesc, la quaresma és sols un temps de pas.

Malgrat aquesta sigui la base i el fonament de la nostra fe existeixen corrents de gent grisa, “nanets penitencials” que un diria que quasi desitgen que la quaresma no sigui un temps de pas sinó un temps definitiu. Aquests corrents estan constituïts per autèntics hipocondríacs espirituals amb el cor eixut i la boca normalment plena de mala bava.

Ja ho sabeu, l’hipocondríac és el malalt imaginari que mai gaudeix de la seva salut per por a sofrir alguna malaltia encara no detectada. Un hipocondríac espiritual és aquell que fonamenta la seva vida en el dubte sobre la netedat espiritual pròpia i sobretot dels altres, i tem de forma malaltissa la presència d’alguna falta, ni que sigui petita, que els faci desagradables als ulls d’un “déu” fet a la mida de la seva malaltia, a la mida de la seva amargura i tristor. L’hipocondríac espiritual és altament contaminant, tot el que toca ho torna cendra. És con un Rei Mides invers, igualment inútil, cridat a la pròpia mort. Cercant la perfecció oblida el principal verb a conjugar pels cristians, que és i ha de ser sempre: ESTIMAR!!

L’hipocondríac espiritual és en sentit estricte un amargat, mai experimenta la joia de la Pasqua, ha fet de la quaresma el seu temps definitiu, el seu estat natural. Viu sempre en quaresma, com aquells protozous que es troben a llocs on sembla impossible la vida.

Tenen aquests personatges una especial malignitat que fins i tot pot desdibuixar l’alegria cristiana per convertir-la en una caricatura caduca i antipàtica.

Estimaran la penitència i, si els donen un poc de poder, s’excitaran posant normes i condicions a la gent, en la convicció, per demés idiota, de fer el correcte. Mai participaran de la festa del Crist Ressuscitat amb la mateixa diligència en que han participat i participen de la quaresma, per ells la quaresma no es un temps de pas.

Tampoc, i això sobretot, es mesclaran amb els altres perquè per a la seva mirada “els altres” no son perfectes ni cerquen la perfecció, i per això en cap cas podran ser salvats. El millor per a ells és la cultura del grupet de genteta perfecta, o si ho voleu, un equip de Jaies Coremes dispostes a donar branca als pecadors com tu o com jo.

Aquestes Jaies Coremes exhibeixen en forma desafiant la graella amb el bacallà, no amb alegria, perquè aquest es un sentiment que desconeixen, sinó amb l’autoritat de la seva pròpia amargor vital, de la seva perpètua quaresma. Velles desagradables, aspres i esquitarelles, malhumorades i esquives, resadores compulsives i de temible caràcter, que han oblidat que amb les seves moltes cames no donen ni una sola passa condreta i sols un cop tallades, en cruel amputació, ens acosten a la festa. Es tracta idò de rompre l’estampa de la Jaia en mil bocins, component amb altres peces noves el mosaic meravellós del Diumenge Pasqual. La Jaia és l’antítesi de l’Alegria, de la Vida, de la Pasqua.

Admet, sense cap dubta que el temps de quaresma és necessari, com necessari és fer bugada. La raó? Evident amics, per poder-nos vestir de festa amb roba neta i perfumada, i deixant grisors i amargors ben enfora poder celebrar la resurrecció de Crist amb alegria desbordant. L’única raó de la quaresma es troba en el fet que és un temps de pas que ens permet preparar-nos i engalanar-nos per entrar a la presència del Senyor, al banquet de noces on la Vida te la darrera paraula i on per cert... la Jaia Corema... simplement no hi te cabuda.